El regne dels déus: la festa del Samhain

SAMHAIN

El Samhain era una de les festes més importants de la cultura celta. L’origen d’aquest nom el trobem en la unió dels termes sam ‘estiu’ i hain (< fuin) ‘fi’, és a dir que el seu sentit etimològic seria ‘fi de l’estiu’. No obstant això, hi ha qui defensa que el significat és 'reunió, retrobament' ja que era en aquest temps quan els pastors es reunien amb els seus ramats de bestiar després de l'època de pastoratge.

Aquesta festa també posava punt i final a l’època de les collites i representava el començament de la temporada més fosca de l’any, a saber, l’hivern (1) o, dit d'una altra manera, representava el pas entre dos cicles anuals. Per aquest motiu, el Samhain era considerat com l’inici d’un nou any. Durant aquesta festivitat, s’encenien fogueres al voltant de les quals els antics celtes caminaven per tal de purificar-se. Aquestes servien també per a dipositar diferents ofrenes. Habitualment, s'hi llençaven branques de roure (2) i objectes que la gent anava  recollint per les cases. Val a dir que fins i tot, durant un temps, s'hi feien sacrificis humans, tanmateix això canvià sota la dominació romana, ja que les noves autoritats veien en aquests rituals un acte de barbàrie. Per tal que aquest canvi no fos radical, els romans substituïren les persones per figures. Malgrat tot, la veritable importància d'aquesta festa sembla que s'ha de buscar en la renovació de la prosperitat terrenal i el renaixement de la bona fortuna per a la primavera i l'estiu següents. 

Altres creences relacionades amb aquesta festa són les que l'apropen al culte als morts. Hom creia que durant la nit del Samhain el pas entre el món dels vius i el més enllà quedava obert i així les ànimes dels difunts podien retornar a la tarea per a visitar els seus éssers estimats. A més a més, els antics pobles celtes estaven convençuts que aquestes eren unes dates propícies per realitzar prediccions ja que era en aquell moment quan queia el vel que separava el passat, el present i el futur.

Finalment i tal com s'ha apuntat més amunt, els romans modificaren alguna d'aquestes tradicions. A més dels sacrificis humans, les noves autoritats introduïren el festival a la deessa Pomona amb el qual s'honorava la tardor. Temps més tard, l'adveniment del cristianisme ho feu trontollar tot. Així doncs, el Papa Bonifaci IV, per tal de contrarestar la importància que atorgava la gent al Samhain, instaurà la festa dels Màrtirs cristians el dia 1 de maig, però veient que no tenia cap èxit, el Papa Gregori III la traslladà a l'1 de novembre i, més endavant, Gregori IV estengué la celebració a la totalitat del santoral. És així com aquest dia festegem Tots Sants, All Hallow's Eve en anglès.

(1) Aquesta corresponia a la nit del 31 d'octubre a l'1 de novembre. (2) Arbre considerat sagrat pels celtes.

El regne dels déus: Bhima i Baka.

BHIMA I BAKU

La història que s'exposa a continuació està extreta de l'epopeia índia del Mahabharata. L'episodi en concret explica una de les gestes de Bhima, un dels cinc pandaves, que tot fugint dels seus cosins -els sobirans del reialme de Hastinapura- es refugia, amb els seus germans i la seva mare Kunti, a casa d'uns bhramans, a la ciutat d'Ekachakra.

                                                   Relleu que representa els cinc pandaves

El relat ens diu que, finalment, els pandaves (1) arribaren a Ekachakra i allà trobaren allotjament a casa d'un braman (2). Un dia, Bhima es trobava a soles amb la seva mare Kunti i sentiren com els senyors de la casa parlaven i es planyien, llavors la mare digué al seu fill que aquella família havia fet molt per ells i que haurien d'ajudar-los. Tot seguit, Kunti es dirigí al braman i a la seva esposa i els demanà la raó per la qual ploraven. Aquests respongueren que la seva tristesa es devia a un mal que feia molt de temps que assolava la ciutat. Quan Kunti volgué saber quin era aquest mal, el braman li contà que prop de la ciutat hi vivia un rakshasa (3) que es deia Baka i que es dedicava a atemorir els habitants amb continues incursions. Saquejava i destrossava tot el que trobava al seu pas i a més a més, s'enduia persones per menjar-se-les. Llavors, per tal de pal·liar aquesta situació, els habitants d'Ekachakra decidiren de proposar al rakshasa que cada setmana li lliurarien un carro ple fins dalt de queviures acompanyat d'una persona escollida en sorteig. Aquella setmana era el braman qui havia de sacrificar-se pel poble. Quan la mare dels pandaves hagué sentit el relat, s'estremí i es compadí dels seus hostes, i pensà a trobar una solució. De seguida se li'n occorregué una, diria al seu fill Bhima (4) que es presentés ell a la cova de Baka. Així ho acordaren mare i fill malgrat les reticències del braman i de la seva família.

L'endemà, Bhima prengué el camí que el conduïa al cau del rakshasa tot carregat amb tots els aliments que la nit abans havien estat cuinats a casa dels bramans. Tanmateix, a mig camí, reparà en el fet que si matava Baka, tot aquell tiberi que portava es faria malbé ja que ell no pensava menjar-s'ho amb les mans brutes. Així doncs optà per aturar-se i gaudir del menjar que duia. Un cop s'hagué menjat tot el que hi havia al carro, Bhima cridà Baka perquè sortís de la cova on vivia. Quan el rashasa veié que el carro estava buit i que Bhima encara menjava, l'increpà i li reclamà tot l'aliment que, segons ell, li pertocava. El fill de Kunti no s'immutà, així que Baka agafà un tronc i l'hi llançà, però Bhima en desvià la trajectòria d'un sol com de mà. Tot seguit, li digué que havia atemorit durant molt de temps aquella ciutat i que ja era hora que morís. A continuació, començà una lluita ferotge entre tots dos que durà s'allargà una bona estona. Tot i que al començament les forces estaven prou igualades, finalment, Bhima aconseguí agafar Baka per l'esquena i la hi trencà en dos trossos. Un cop l'hagué occit, se l'emportà arrossegant-lo fins la porta d'Eckachakra. 

                                                  Representació del combat entre Bhima i Baka

(1) Fills de Pandu i de Kunti. Pandu no era el pare biològic dels pandaves ja que aquest no podia concebre a causa d'una maledicció. Així doncs els germans eren fills de diferents divinitats, per exemple, el pare de Bhima era Vaiu, el déu del vent, de qui heretà la seva força.
(2) Nom de la casta sacerdotal hindú.
(3) Dimoni de la mitologia hindú.
(4) Bhima es caracteritza per la seva increïble força (Cf. nota 1)

Aquest és un relat que fa adonar-nos de la quantitat tan gran de tòpics, temes literaris i personatges arquetípics que compartim els pobles d'ascendència indoeuropea. Certament, en Bhima veiem reflectits personatges tan coneguts en el nostre imaginari occidental com Hèrcules o Sant Jordi i en Baka hi veiem algun dels monstres amb els quals es va enfrontar l'heroi grec en el decurs dels seus dotze treballs (l'Hidra de Lerna o el lleó de Nemea) o el drac que atemoreix la ciutat de Montblanc a la llegenda catalana.

Reseña de la novela Trafalgar de Benito Pérez Galdós.

PÉREZ GALDÓS, Benito, Trafalgar (edición de Julio Rodríguez Puértolas), Madrid, Cátedra, 201111. 
(Todas las citas y remisiones que hago de la obra pertenecen a esta edición)

Personajes principales

Gabriel Araceli: protagonista y narrador de la historia.
Don Alonso Gutiérrez de Cisniega: amo de Gabriel y antiguo capitán de navío de la armada española.
Doña Francisca: mujer de Don Alonso.
Rosita: hija de Don Alonso y Doña Francisca.
Don Rafael de Malespina: prometido de Rosita.
Marcial: amigo y compañero de armas de Don Alonso.

Argumento

La historia se presenta a modo de autobiografía o memorias del protagonista, Gabriel Araceli. Después de proporcinarnos algunos datos, muy breves, de su infancia: nacido en el seno de una familia humilde de Cádiz, tras la muerte de su madre y viendo que la relación con su cruel tío es insostenible, decide abandonar su hogar y acaba instalándose en casa de los De Cisniega en la localidad gaditana de Vejer de la Frontera. 

Gabriel nos cuenta que uno de los primeros días del mes de octubre del año 1805 su amo lo llamó y le preguntó: -Gabriel, ¿eres hombre de valor? (p. 80) a lo que nuestro protagonista respondió: -Sí, mi amo; soy hombre de valor. (p. 80). Tal vez, esta corta conversación puede considerarse como el punto de arranque de toda la historia, ya que desde este momento todo el argumento girara entorno a la propuesta que Don Alonso hace a su criado de embarcarse con él en la campaña franco-española que tiene como objetivo trabar combate con los ingleses. A esto se añadirá la negativa de Doña Francisca a que su marido tome parte en este asunto y el apoyo que tendrá Don Alonso de su antiguo compañero Marcial que también pretence presentarse a la lucha.

Finalmente, y tras burlar a su mujer, Don Alonso se escapará junto con Gabriel e irán a Cádiz donde está amarrada la escuadra franco-española. Allí se embarcarán en el Santísima Trinidad. El protagonista nos describe de esta manera la sensación que tiene cuando se encuentra enfrente del navío:

[...] Figúrense ustedes cuál sería mi estupor, ¡qué digo estupor!, mi entusiasmo, mi enajenación, cuando me vi cerca del Santísima Trinidad, el mayor barco del mundo, aquel alcázar de madera que, visto de lejos, se representaba en mi imaginación como una fábrica portentosa, sobrenatural, único monstruo digno de la majestad de los mares. [...]

(p. 144)

Más adelante nos ofrece una descripción pormenorizada del barco:

[...] El Santísima Trinidad era un navío de cuatro puentes. Los mayores del mundo eran de tres. Aquel coloso, construido en La Habana con las más ricas maderas de Cuba en 1769, contaba con treinta y seis años de honrosos servicios. Tenía 220 pies (61 metros) de eslora, es decir, de popa a proa; 58 pies de manga (ancho), y 28 de puntal (altura desde la quilla a la cubierta), dimensiones extraordinarias que entonces no tenía ningún buque del mundo. Sus poderosas cuadernas, que eran un verdadero bosque, sustentaban cuatro pisos. [...]

(p. 146)

La parte central de la obra, es decir, el relato de la batalla, se nos presenta entre los capítulos X y XVI. Cabe destacar que el análisis que nos ofrece Galdós, por boca de su protagonista, sobre este episodio es muy detallado. Gabriel nos hace partícipes de todo lo que allí acontece y observamos la evolución que experimenta él desde que comienza la contienda, hasta su rescate. Desde la ingenuidad propia de su edad, pasando por un enarbolado patriotismo, hasta que se encuentra cara a cara con los horrores de la guerra y más adelante, cuando ya han terminado los combates y los antiguos enemigos tiene que cooperar para sobrevivir, nuestro protagonista nos obsequia con la reflexión siguiente:

[...] -¿Para qué son las guerras, Dios mío? ¿Por qué estos hombres no han de ser amigos en todas las ocasiones de la vida, como lo son en las de peligro? Esto que veo, ¿no prueba que todos los hombres son hermanos? [...]

(pp. 186-187)

Battle of Trafalgar de Auguste Mayer (1836) (1)

Ya al final de la obra, Gabriel nos invita a que conozcamos más acerca de su vida en sucesivas entregas: -¿Queréis saber mi vida entera? Pues aguardad un poco, y os diré algo más en otro libro. (p. 238) (2)

Contextualización de la obra

Este es el primero de los Episodios Nacionales del autor español del siglo XIX Benito Pérez Galdós. Con él inaugura la que es, sin duda, la mayor construcción novelesca de las letras castellanas que abarca casi la totalidad de la historia de España de la centuria en la que vivió Galdós, esto es desde 1805 (con la novela Trafalgar) hasta 1880 (con la novela Cánovas).

(1) Se desconoce el título original del cuadro. No obstante, me ha parecido oportuno bautizarlo con este nombre.
(2) El siguiente episodio se titula La corte de Carlos IV.