viernes, 29 de marzo de 2019

El 'gos' en les llengües indoeuropees.


GOS

1. L’arrel protoindoeuropea *k'wō(n)- 'gos' ha proliferat arreu del domini i, a més a més, la seva història aniria més enllà de l’àmbit indoeuropeu ja que, probablement, estaria relacionada amb el protosinotibetà *d-kʷəj-n ‘gos’ (d’on el xinès quǎn o el tibetà khyi, tots dos amb el sentit de ‘gos’). Els descendents els trobem tant en l’extrem més oriental, en bengalí o en hindi, com en l’extrem més occidental amb els representants celtes i romànics. A més a més, val a dir que el sentit original s’ha mantingut en totes elles, si bé en alguns casos ha passat a designar un tipus concret de gos, en d’altres s’ha conservat en el femení i en uns altres perviu al costat de formes d’origen onomatopeic. Si fem un repàs d’est a oest, resgistrem les formes següents:

2. En la familia indoirànica distingim el sànscrit śván com a representant d’una llengua clàssica; el bengalí śba que coexisteix amb la forma més expressiva kukura, mot que existeix també en nepalès; l’hindi i l’urdú śvān (al costat d’aquest hi hauria la veu onomatopeica kutta); el paixtu spay; el persa sag i el kurd se(g). Tots aquests provenen d’un protoindoirànic *ĉwā. El rus hereta també una forma d’origen indoirànic, собака, que conviu amb una altra més general dins les llengües eslaves (vid. §4).

3. En grec comptem amb el mot κων (ōn); en albanès trobem la forma qen, manlleu del llatí canis; en armeni hi ha la forma šun; en tocari A i B destaquem el terme ku i en hitita kuwaš (kuwanan en acusatiu).

4. Dins de les llengües eslaves, aquesta arrel indoeuropea sobreviu en el mot que designa la femella, a saber, сука (súka) en rus i ucraïnès i suka en polonès, txec, eslovac i serbocroat. Tots ells procedeixen d’una antiga veu *sǫka que hauria estat manllevada per l’hongarès amb la forma szuka. El terme kutya, que designa el mascle en aquesta darrera llengua, també és d’origen eslau. La forma que impera arreu dels territoris de parla eslava és *pь̃sъ. D’ella en són hereus el rus i el bielorús пёс; l’ucraïnès, el búlgar i el macedoni пес; el serbocroat pas; l’eslovè, el txec i l’eslovac pes; el polonès pies; el sòrab pjas, pos o psyk. L’origen darrer d’aquest terme és incert, tanmateix hom ha proposat tres teories. La primera el connectaria amb l’arrel protoindoeuropea *peyḱ- ‘pintar, marcar’, el que implicaria el canvi semàntic de ‘tacat’ a ‘gos’. La segona teoria ens porta a l’arrel *speḱ- ‘mirar, observar’. Finalment, la tercera relaciona el nom d’aquest animal amb la principal activitat que realitzava, a saber, la custòdia dels ramats, ja que aquesta aproparia el mot eslau al sànscrit páśu ‘bestiar’.

5. En el cas de les llengües bàltiques, hem de destacar la preeminència de l’arrel protoindoeuropea. Així doncs tenim el lituà šuo, el letó suns i el prussià sunnis que provindrien tots del protobaltoelau *śwō, *śun-.

6. En germànic impera la forma comuna a l’àmbit indoeuropeu, ja que les úniques llengües que se n’allunyen són l’anglès i l’escocès amb les formes onomatopeiques dog i dug. Fem-ne un recorregut: l’alemany Hund; el neerlandès hond; el frisó hûn;  el suec, el danès i el noruec hund; l’islandès i el feroès hundur; el gòtic hunds. Finalment, l’anglès hound i l’escocès hoond designarien un tipus específic de gos, concretament, el gos de caça. Totes aquestes formes provenen del protogermànic *hundaz.

7. Tan bon punt arribem a les llengües romàniques, ens adonem que la successió de cognats de la majoria de formes que hem repassat fins ara és contínua. En romanès trobem la veu câine, en istroromanès căre, en meglenoromanès cǫini, en friülà cjan, en romanx chan / chaun / tgan, en italià cane, en sicilià cani, en occità, en castellà, en asturià i en gallec can, en català ca, en francès chien i en portuguès cão. Totes aquestes provenen del llatí canis (canem en acusatiu) que, al seu torn, procedeix del protoitàlic *kō (*kwanem en acusatiu). A més a més, val a dir que l’asturià, el castellà i el català presenten formes més comunes entre els parlants, perru, perro i gos respectivament.

8. L’última branca que presentarem és la de les llengües celtes. En aquest cas, val a dir que l’arrel indoeuropea és viva principalment en el gal·lès ci, en el bretó i el còrnic ki, hereus del protobritònic *ki. Mentre que en les llengües gaèliques, tot i que existeixen formes com (irlandès), coo (manx) o (escocès), aquestes conviuen amb altres de més comunes com madra (irlandès), l’origen de la qual és incert. Val a dir que l’irlandès compta també amb el terme gadhar, nom que deriva de l’antic nòrdic gagarr ‘gos’.

miércoles, 16 de mayo de 2018

Tot és relatiu

El diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (diec) defineix el pronom relatiu de la manera següent:

"Pronom que remet a un element nominal, prèviament aparegut en l’oració, o bé implícit, i introdueix una oració subordinada que fa funció d’adjectiu o substantiu."

En aquest article ens fixarem en les formes que introdueixen una frase adjectiva i que compten amb un antecedent explícit dins de la principal. Per començar el nostre periple al llarg de l'origen dels relatius dins de les llengües romàniques, amb remissions a les formes que podem trobar en altres llengües (especialment, es farà esment als relatius en anglès i en alemany), analitzarem com són aquests pronoms en la nostra llengua.

En català, els relatius amb antecedent explícit es poden classificar en tres grups:

Àton: el relatiu àton adopta la forma que, pronunciat [kә], indistintament del fet que faci referència a un ésser animat o a una cosa i pot desenvolupar les funcions de subjecte, de complement directe i de complement circumstancial de temps. Encara que canviï la funció sintàctica, la forma es mantindrà inalterable.


  • Els pintors que van venir ahir han fet una bona feina >>> El relatiu fa de subjecte dins de la frase subordinada.



  • El dia que ens vam conèixer plovia >>> En aquest cas, el relatiu serà un circumstancial.

Tònics: pel que fa als relatius tònics, hem de distingir entre el que es refereix a persones que adoptarà la forma qui ['ki] i el que es refereix a coses, què ['kɛ]. Tant l'un com l'altre aniran precedits d'una preposició.


  • És culpable del delicte de què l'acusen >>> El relatiu és complement preposicional.



  • La noia amb qui anava és la meva germana >>> El relatiu és un circumstancial.


Adverbial: l'adverbi de lloc on ['on] també pot introduir una frase adjectiva. La funció d'aquest serà la de complement circumstancial de lloc. 

El lloc on hem aparcat és zona blava >>> Aquesta forma només s'accepta si l'antecedent designa un espai físic, si no és preferible utilitzar en el, la qual o en els, les quals.

Totes aquestes formes es poden substituir per el qual, la qual, els quals i les quals. Aquests nous relatius hauran de concordar en gènere i número amb el seu antecedent.

A continuació, analitzarem els pronoms relatius dins d'altres llengües romàniques i els compararem amb els que acabem de presentar.

L'occità, llengua molt propera del català, presenta els pronoms relatius següents:


  • que >>> Forma àtona que pot fer la funció de subjecte, complement directe, complements de règim o circumstancials i complement del nom: Los gos que laira 'El gos que borda'; L'òme que cercatz 'L'home que busqueu'; L'endreit qu'anam 'El lloc on anem'; Lo dròlle que t'avèm parlat 'El noi de qui t'hem parlat'.
  • dont >>> Aquest pronom té el sentit de pertinença i l'analitzarem més endavant en francès ja que aquesta llengua també compta amb aquest relatiu.
  • lo qual, la quala, los quals, las qualas >>> Formes tòniques que poden fer les mateixes funcions que l'àton que. En aquest cas, concorda en gènere i número amb l'antecedent: M'agrada la facilitat amb la quala fas tos vèrses 'M'agrada la facilitat amb la qual composes versos'.

Hem de dir que el caràcter tan versàtil del primer pronom li confereix l'estatus de forma més utilitzada.

El castellà compta amb la forma que que tant pot anar sola i fer la funció de subjecte o de complement directe, com anar precedida de preposició i desenvolupar altres funcions. Per a referirse a persones, la llengua castellana utilitza el pronom quien ['kjen] (que es pot flexionar en número, quienes) precedit de preposició. Totes aquestes formes poden substiuir-se, com en cas català, per el cual, la cual, los cuales i las cuales així com també per el que, la que, los que i las que, aquestes últimes inexistents en català. Hem de destacar també la presència dels adverbials donde, cuando i como.

Exemples:


  • La empresa que crearon el año pasado ha obtenido muchas ganancias >>> relatiu en funció de complement directe.



  • El abogado de quien te hablé ha salido hoy en la televisión >>> aquí, el relatiu, precedit de preposició, fa la funció de complement preposicional.


Un relatiu propi del castellà és el cuyo, cuya, cuyos, cuyas que a banda de remetre a un antecedent, acompaña un nom amb el qual concorda en gènere i número. Un exemple amb equivalent en català és:


  • El alumno, cuyos padres se entrevistaron ayer con el director, ha vuelto a molestar en clase >>> L'alumne, els pares del qual es van entrevistar ahir amb el director, ha tornat a molestar a classe.


En el cas del català, el relatiu farà la funció de complement del nom, mentre que en castellà desenvolupa la mateixa funció que el nom que determina.

En castellà disposem també de pronoms adverbials: donde (lloc), cuando (temps) i como (mode). 

El cas del francès és una mica diferent. La llengua gal·la compta amb les formes que i qui, però aquí ja no es refereixen a coses i a persones, sinó que s'usen per a diferents funcions sintàctiques. Vegem-ne un parell d'exemples:


  • Le garçon qui parle est mon frère 'El noi que parla és el meu germà' >>> En aquesta frase, el relatiu fa la funció de subjecte dins de la subordinada.



  • Le garçon qu'il a rencontré hier est mon frère 'El noi que (ell) va conèixer ahir és el meu germà' >>> En aquest cas, el relatiu funciona com un complement directe.


Per a les funcions de complement del nom, complement de l'adjectiu o complement preposicional, el francès té el terme dont. Vegem-ne alguns exemples d'ús:


  • Nous avons un ami américain dont le nom de famille est d'origine française 'Tenim un amic americà, el cognom del qual és d'origen francès'.



  • J'ai écouté avec plaisir ce pianiste dont on m'avais beaucoup parlé 'Vaig escoltar atentament aquell pianista de qui m'havien parlat tant'.


El primer exemple seria l'equivalent del castellà cuyo, mentre que el segon es forma a partir de la preposició regida pel verb parler, és a dir de. Val a dir que quan el verb regeix una altra preposició o bé quan hi ha una locució preposicional els pronoms relatius adopten altres formes segons si l'antecedent es tracta d'un objecte o d'una persona.

  • La jeune fille avec qui je suis venu est la soeur de Jean 'La noia amb qui he vingut és la germana d'en Joan'. >>> PERSONA

  • Le cours auquel nous nous sommes inscrits commence demain 'El curs al qual ens hem inscrit comença demà'. >>> OBJECTE

Finalment, hem d'esmentar el relatiu adverbial  quan l'antecedent és un lloc.

La llengua italiana usa, habitualment, dos relatius invariables: che i cui

El primer, igual que passa amb els seus homòlegs romànics, el trobem fent les funcions de subjecte i d'objecte directe:

  • La ragazza che sta parlando è la figlia del direttore 'La noia que està parlant és la filla del director'. >>> SUBJECTE

  • La ragazza che stai guardando è la figlia del direttore 'La noia que estàs mirant és la filla del director'. >>> OBJECTE DIRECTE
Pel que fa al segon, el trobarem sovint precedit d'una preposició:

  • È questa la canzone di cui ti parlavo 'Aquesta és la cançó de la qual et parlava'.
Com no pot ser altrament, l'italià, igual que les altres tres llengües romàniques analitzades, té un relatiu adverbial: dove.

  • L'appartamento dove (in cui) abito è molto piccolo 'L'apartament on (en el qual) visc és molt petit'.
L'última llengua romànica, els pronoms relatius de la qual estudiarem en aquest article, és el romanès. Veurem que aquí la qüestió és una mica diferent ja que el mateix relatiu flexionarà segons la funció sintàctica (abans només teníem variants, amb preposició o sense, de les altres formes). És a dir que disposarem d'una forma per al nominatiu (S), una altra per a l'acusatiu (CD) i encara una altra per al genitiu (CN) i el datiu (CI). A més a més, aquest haurà de concordar en gènere i número amb l'antecedent.

  • Fata care vine e sora mea 'La noia que arriba és la meva germana'. Subjecte

  • Am un prieten a cărui memorie este excepţională 'Tinc un amic la memòria del qual és excepcional'. Complement del nom

  • Filmul pe care l-am văzut 'La pel·lícula que he vist'. Complement directe
Això ens apropa als relatius llatins que repassarem a continuación, ja que aquests també presentaran diverses formes segons la funció sintàctica que desenvolupin dins de la subordinada i hauran de concordar en gènere (masculí, femení o neutre) i número (singular o plural) amb l'antecedent. A continuació, presentarem les formes seguides d'exemples que n'il·lustraran l'ús:

Masculí - Femení - Neutre

Singular / Plural

Nominatiu (S): qui / qui - quae / quae - quod / quae
Acusatiu (CD): quem / quos - quam / quas - quod / quae
Genitiu (CN): cuius / quorum - cuius / quarum - cuius / quorum
Datiu (CI):                       cui / quibus
Ablatiu (CC): quo / quibus - qua / quibus - quo / quibus

Accepi ab Aristocrito tres epistulas, quas ego lacrimis prope delevi. 'Vaig rebre tres cartes d'Aristòcrit que gairebé esborro amb llàgrimes'. >>> Funció de CD.

Subito nigerrima nubes apparuit quae atrocem tempestatem cum magnis tonitribus fulguribusque adduxit. 'De sobte, aparegué un núvol molt negre que duia una perillosa tempesta acompanyada de trons i llamps'. >>> Funció de S.

Venit in silvam, in qua Dianae templum est. 'Va anar a un bosc on / en el qual hi ha un temple de Diana'. >>> Funció de CC. En aquest cas, l'ablatiu va precedit d'una preposició.

Videtis urbem, cuius muri a Graecis deleti sunt. 'Veieu la ciutat, les muralles de la qual foren destruïdes pels grecs'. >>> Funció de CN. Aquest relatiu ens és familiar perquè es troba a l'origen del ja esmentat cuyo castellà.

Aquesta diversitat de formes segons la funció sintàctica del relatiu la trobem també en altres llengües indoeuropees com l'alemany. Així doncs, aquest té les formes següents:

                 Nom.        Acu.         Dat.        Gen.

masc.        der           den           dem       dessen

fem.          die           die            der        deren

neu.          das           das           dem       dessen

pl.            die            die           denen    deren


Una altra llengua germànica, l'anglès, ha anat simplificant força el sistema de relatius al llarg de la seva història i és que l'anglosaxó tenia un paradigma molt semblant al de l'alemany. Els pronoms actuals són:

who >>> Aquest pronom és usat només quan l'antecedent és una persona: The people who are standing at the back of the room are wearing grey clothes. 'Les persones que són dempeus al final de l'habitació van vestides de gris'.

whose >>> Aquest té el sentit de pertinença, seria equivalent del castellà cuyo: It's the family whose house we visited yesterday. 'És la família la casa de la qual vam vistar ahir'.

that >>> Aquest pot fer referència tant a persones com a objectes: The letter that came yesterday is from my mother. 'La carta que va arribar ahir és de la meva mare'.

Compareu-los amb els de l'anglès antic:

                 Nom.        Acu.                         Dat.                 Gen.

masc.        se (þe)      þone (þe)    þǣm (þe) / þām (þe)    þæs (þe) 

fem.          sēo (þe)     þā (þe)       þǣre (þe)                    þǣre (þe)

neu.          þæt (þe)     þæt (þe)   þǣm (þe) / þām (þe)    þæs (þe)


pl.            þā (þe)        þā (þe)     þǣm (þe) / þām (þe)     þāra (þe)

miércoles, 1 de noviembre de 2017

El regne dels déus: la festa del Samhain


SAMHAIN

El Samhain era una de les festes més importants de la cultura celta. L’origen d’aquest nom el trobem en la unió dels termes sam ‘estiu’ i hain (< fuin) ‘fi’, és a dir que el seu sentit etimològic seria ‘fi de l’estiu’. No obstant això, hi ha qui defensa que el significat és 'reunió, retrobament' ja que era en aquest temps quan els pastors es reunien amb els seus ramats de bestiar després de l'època de pastoratge.

Aquesta festa també posava punt i final a l’època de les collites i representava el començament de la temporada més fosca de l’any, a saber, l’hivern (1) o, dit d'una altra manera, representava el pas entre dos cicles anuals. Per aquest motiu, el Samhain era considerat com l’inici d’un nou any. Durant aquesta festivitat, s’encenien fogueres al voltant de les quals els antics celtes caminaven per tal de purificar-se. Aquestes servien també per a dipositar diferents ofrenes. Habitualment, s'hi llençaven branques de roure (2) i objectes que la gent anava  recollint per les cases. Val a dir que fins i tot, durant un temps, s'hi feien sacrificis humans, tanmateix això canvià sota la dominació romana, ja que les noves autoritats veien en aquests rituals un acte de barbàrie. Per tal que aquest canvi no fos radical, els romans substituïren les persones per figures. Malgrat tot, la veritable importància d'aquesta festa sembla que s'ha de buscar en la renovació de la prosperitat terrenal i el renaixement de la bona fortuna per a la primavera i l'estiu següents. 

Altres creences relacionades amb aquesta festa són les que l'apropen al culte als morts. Hom creia que durant la nit del Samhain el pas entre el món dels vius i el més enllà quedava obert i així les ànimes dels difunts podien retornar a la tarea per a visitar els seus éssers estimats. A més a més, els antics pobles celtes estaven convençuts que aquestes eren unes dates propícies per realitzar prediccions ja que era en aquell moment quan queia el vel que separava el passat, el present i el futur.

Finalment i tal com s'ha apuntat més amunt, els romans modificaren alguna d'aquestes tradicions. A més dels sacrificis humans, les noves autoritats introduïren el festival a la deessa Pomona amb el qual s'honorava la tardor. Temps més tard, l'adveniment del cristianisme ho feu trontollar tot. Així doncs, el Papa Bonifaci IV, per tal de contrarestar la importància que atorgava la gent al Samhain, instaurà la festa dels Màrtirs cristians el dia 1 de maig, però veient que no tenia cap èxit, el Papa Gregori III la traslladà a l'1 de novembre i, més endavant, Gregori IV estengué la celebració a la totalitat del santoral. És així com aquest dia festegem Tots Sants, All Hallow's Eve en anglès.






(1) Aquesta corresponia a la nit del 31 d'octubre a l'1 de novembre. (2) Arbre considerat sagrat pels celtes.

viernes, 16 de junio de 2017

El regne dels déus: Bhima i Baka.

BHIMA I BAKU

La història que s'exposa a continuació està extreta de l'epopeia índia del Mahabharata. L'episodi en concret explica una de les gestes de Bhima, un dels cinc pandaves, que tot fugint dels seus cosins -els sobirans del reialme de Hastinapura- es refugia, amb els seus germans i la seva mare Kunti, a casa d'uns bhramans, a la ciutat d'Ekachakra.


                                                   Relleu que representa els cinc pandaves

El relat ens diu que, finalment, els pandaves (1) arribaren a Ekachakra i allà trobaren allotjament a casa d'un braman (2). Un dia, Bhima es trobava a soles amb la seva mare Kunti i sentiren com els senyors de la casa parlaven i es planyien, llavors la mare digué al seu fill que aquella família havia fet molt per ells i que haurien d'ajudar-los. Tot seguit, Kunti es dirigí al braman i a la seva esposa i els demanà la raó per la qual ploraven. Aquests respongueren que la seva tristesa es devia a un mal que feia molt de temps que assolava la ciutat. Quan Kunti volgué saber quin era aquest mal, el braman li contà que prop de la ciutat hi vivia un rakshasa (3) que es deia Baka i que es dedicava a atemorir els habitants amb continues incursions. Saquejava i destrossava tot el que trobava al seu pas i a més a més, s'enduia persones per menjar-se-les. Llavors, per tal de pal·liar aquesta situació, els habitants d'Ekachakra decidiren de proposar al rakshasa que cada setmana li lliurarien un carro ple fins dalt de queviures acompanyat d'una persona escollida en sorteig. Aquella setmana era el braman qui havia de sacrificar-se pel poble. Quan la mare dels pandaves hagué sentit el relat, s'estremí i es compadí dels seus hostes, i pensà a trobar una solució. De seguida se li'n occorregué una, diria al seu fill Bhima (4) que es presentés ell a la cova de Baka. Així ho acordaren mare i fill malgrat les reticències del braman i de la seva família.

L'endemà, Bhima prengué el camí que el conduïa al cau del rakshasa tot carregat amb tots els aliments que la nit abans havien estat cuinats a casa dels bramans. Tanmateix, a mig camí, reparà en el fet que si matava Baka, tot aquell tiberi que portava es faria malbé ja que ell no pensava menjar-s'ho amb les mans brutes. Així doncs optà per aturar-se i gaudir del menjar que duia. Un cop s'hagué menjat tot el que hi havia al carro, Bhima cridà Baka perquè sortís de la cova on vivia. Quan el rashasa veié que el carro estava buit i que Bhima encara menjava, l'increpà i li reclamà tot l'aliment que, segons ell, li pertocava. El fill de Kunti no s'immutà, així que Baka agafà un tronc i l'hi llançà, però Bhima en desvià la trajectòria d'un sol com de mà. Tot seguit, li digué que havia atemorit durant molt de temps aquella ciutat i que ja era hora que morís. A continuació, començà una lluita ferotge entre tots dos que durà s'allargà una bona estona. Tot i que al començament les forces estaven prou igualades, finalment, Bhima aconseguí agafar Baka per l'esquena i la hi trencà en dos trossos. Un cop l'hagué occit, se l'emportà arrossegant-lo fins la porta d'Eckachakra. 

                                                  Representació del combat entre Bhima i Baka

(1) Fills de Pandu i de Kunti. Pandu no era el pare biològic dels pandaves ja que aquest no podia concebre a causa d'una maledicció. Així doncs els germans eren fills de diferents divinitats, per exemple, el pare de Bhima era Vaiu, el déu del vent, de qui heretà la seva força.
(2) Nom de la casta sacerdotal hindú.
(3) Dimoni de la mitologia hindú.
(4) Bhima es caracteritza per la seva increïble força (Cf. nota 1)

Aquest és un relat que fa adonar-nos de la quantitat tan gran de tòpics, temes literaris i personatges arquetípics que compartim els pobles d'ascendència indoeuropea. Certament, en Bhima veiem reflectits personatges tan coneguts en el nostre imaginari occidental com Hèrcules o Sant Jordi i en Baka hi veiem algun dels monstres amb els quals es va enfrontar l'heroi grec en el decurs dels seus dotze treballs (l'Hidra de Lerna o el lleó de Nemea) o el drac que atemoreix la ciutat de Montblanc a la llegenda catalana.

lunes, 23 de enero de 2017

Reseña de la novela Trafalgar de Benito Pérez Galdós.

PÉREZ GALDÓS, Benito, Trafalgar (edición de Julio Rodríguez Puértolas), Madrid, Cátedra, 201111
(Todas las citas y remisiones que hago de la obra pertenecen a esta edición)



Personajes principales

Gabriel Araceli: protagonista y narrador de la historia.
Don Alonso Gutiérrez de Cisniega: amo de Gabriel y antiguo capitán de navío de la armada española.
Doña Francisca: mujer de Don Alonso.
Rosita: hija de Don Alonso y Doña Francisca.
Don Rafael de Malespina: prometido de Rosita.
Marcial: amigo y compañero de armas de Don Alonso.


Argumento

La historia se presenta a modo de autobiografía o memorias del protagonista, Gabriel Araceli. Después de proporcinarnos algunos datos, muy breves, de su infancia: nacido en el seno de una familia humilde de Cádiz, tras la muerte de su madre y viendo que la relación con su cruel tío es insostenible, decide abandonar su hogar y acaba instalándose en casa de los De Cisniega en la localidad gaditana de Vejer de la Frontera. 

Gabriel nos cuenta que uno de los primeros días del mes de octubre del año 1805 su amo lo llamó y le preguntó: -Gabriel, ¿eres hombre de valor? (p. 80) a lo que nuestro protagonista respondió: -Sí, mi amo; soy hombre de valor. (p. 80). Tal vez, esta corta conversación puede considerarse como el punto de arranque de toda la historia, ya que desde este momento todo el argumento girara entorno a la propuesta que Don Alonso hace a su criado de embarcarse con él en la campaña franco-española que tiene como objetivo trabar combate con los ingleses. A esto se añadirá la negativa de Doña Francisca a que su marido tome parte en este asunto y el apoyo que tendrá Don Alonso de su antiguo compañero Marcial que también pretence presentarse a la lucha.

Finalmente, y tras burlar a su mujer, Don Alonso se escapará junto con Gabriel e irán a Cádiz donde está amarrada la escuadra franco-española. Allí se embarcarán en el Santísima Trinidad. El protagonista nos describe de esta manera la sensación que tiene cuando se encuentra enfrente del navío:

[...] Figúrense ustedes cuál sería mi estupor, ¡qué digo estupor!, mi entusiasmo, mi enajenación, cuando me vi cerca del Santísima Trinidad, el mayor barco del mundo, aquel alcázar de madera que, visto de lejos, se representaba en mi imaginación como una fábrica portentosa, sobrenatural, único monstruo digno de la majestad de los mares. [...]
(p. 144)

Más adelante nos ofrece una descripción pormenorizada del barco:

[...] El Santísima Trinidad era un navío de cuatro puentes. Los mayores del mundo eran de tres. Aquel coloso, construido en La Habana con las más ricas maderas de Cuba en 1769, contaba con treinta y seis años de honrosos servicios. Tenía 220 pies (61 metros) de eslora, es decir, de popa a proa; 58 pies de manga (ancho), y 28 de puntal (altura desde la quilla a la cubierta), dimensiones extraordinarias que entonces no tenía ningún buque del mundo. Sus poderosas cuadernas, que eran un verdadero bosque, sustentaban cuatro pisos. [...]
(p. 146)

La parte central de la obra, es decir, el relato de la batalla, se nos presenta entre los capítulos X y XVI. Cabe destacar que el análisis que nos ofrece Galdós, por boca de su protagonista, sobre este episodio es muy detallado. Gabriel nos hace partícipes de todo lo que allí acontece y observamos la evolución que experimenta él desde que comienza la contienda, hasta su rescate. Desde la ingenuidad propia de su edad, pasando por un enarbolado patriotismo, hasta que se encuentra cara a cara con los horrores de la guerra y más adelante, cuando ya han terminado los combates y los antiguos enemigos tiene que cooperar para sobrevivir, nuestro protagonista nos obsequia con la reflexión siguiente:

[...] -¿Para qué son las guerras, Dios mío? ¿Por qué estos hombres no han de ser amigos en todas las ocasiones de la vida, como lo son en las de peligro? Esto que veo, ¿no prueba que todos los hombres son hermanos? [...]
(pp. 186-187)

Battle of Trafalgar de Auguste Mayer (1836) (1)

Ya al final de la obra, Gabriel nos invita a que conozcamos más acerca de su vida en sucesivas entregas: -¿Queréis saber mi vida entera? Pues aguardad un poco, y os diré algo más en otro libro. (p. 238) (2)


Contextualización de la obra

Este es el primero de los Episodios Nacionales del autor español del siglo XIX Benito Pérez Galdós. Con él inaugura la que es, sin duda, la mayor construcción novelesca de las letras castellanas que abarca casi la totalidad de la historia de España de la centuria en la que vivió Galdós, esto es desde 1805 (con la novela Trafalgar) hasta 1880 (con la novela Cánovas).

(1) Se desconoce el título original del cuadro. No obstante, me ha parecido oportuno bautizarlo con este nombre.
(2) El siguiente episodio se titula La corte de Carlos IV.

martes, 23 de junio de 2015

Tras las huellas de Petrarca: Pierre de Ronsard

Tras las huellas de Petrarca: Pierre de Ronsard
 
La metáfora de la caza y de la guerra en la obra de Pierre de Ronsard
 
Introducción.
En este estudio se presentan los motivos de la caza y la guerra como metáforas amorosas en la obra del poeta renacentista francés Pierre de Ronsard (1524-1586). Se han analizado, principalmente, aquellos elementos que pueden ponerse en relación con las composiciones de Petrarca —así como también con las de otros autores— donde aparecen estos mismos temas o similares. Es decir que, en detrimento de las diferencias, se ha prestado una mayor atención a aquellos puntos comunes entre los dos autores. Para la obra de Ronsard, se han extraído textos que pertenecen al denominado Premier livre des Amours. Todo el material utilizado en la redacción de este trabajo se encuentra en la parte final del mismo, en los apartados Obras consultadas y Recursos en línea.

La caza y la guerra como metáforas amorosas.
En el soneto III de Pierre Ronsard, el poeta ve a su amada, identificada en primer lugar con Amor, que tensa su arco y le clava en su corazón el dardo: […] Je veis Amour qui son arc desbandoit, / Et dans mon cueur le brandon espandoit, […] (v. 2-3). Esta imagen de la dama, vista como un arquero, es muy habitual en la obra de Ronsard y se retoma más adelante, en este mismo soneto, donde se la denominada, directamente, Archer ‘Arquero’ (v. 13). Otros ejemplos son: Archerot (IV, v. 12), certain Archer ‘Arquero certero’ (CXXVIII, v. 12) o en el soneto LIX, cuando el poeta es herido por los innumerables dardos lazados (mille traits) por su dama que alcanzan, de nuevo, su corazón (v. 14). Esta imagen de la amada como arquero se encuentra ya en Petrarca: I pensier’ son saette, e ‘1 viso un sole, / e ‘1 desir foco: e ‘nseme con quest’arme / mi punge Amor, m’abbaglia et mi distrugge; (CXXXIII, v. 9-11). En esta ocasión, la dama se identifica con “Amor” —o “Amor” se sirve de ella— y la imagen del arquero estaría implícita en el término saette, es decir, ‘saetas’, una de las armas que ella utiliza para herir al poeta; Però, al mio parer, non li fu honore / ferir me de saetta in quelo stato, / a voi armata non mostrar pur l’arco. (III, v. 12-14). Ahora, aparece tanto la flecha que lo hiere, como el arma, es decir el arco, que emplea la amada para golpearlo. A continuación, todavía en el soneto III de Ronsard, observamos que la dama, con sus ojos, lo envuelve —concretamente su alma— en una red de oro (v. 6-8). Muy a menudo, los ojos son los que causan la herida o, como en este caso, los que atrapan al amado en una suerte de red. Por ejemplo en el soneto CXLII: […] Il fit son trait de ton oeil brunissant. […] Ainsi le trait que ton bel oeil me rue, / D’un mesme coup me guarist et me tue. […] (v. 4 y 12-13). Mortales son también los ojos de la dama de Petrarca: […] Da gli occhi vostri uscìo’l colpo mortale, […] (soneto CXXXIII, v. 5). Un ejemplo muy ilustrativo es que se ofrece en todo el soneto CVII del Canzoniere. Este está dedicado exclusivamente a esos ojos de la amada que no permiten que el poeta pueda escaparse: Non veggio ove scampar mi possa omai (v. 1); ni le dan tregua —[…] che triegua non à mai. (v. 4)— a esta guerra: lunga guerra i begli occhi mi fanno. (v. 2). Es interesante destacar también el segundo cuarteto del soneto II:

[…]
Era la mia virtute al cor ristretta
per far ivi et ne gli occhi sue difese,
quand’l colpo mortal là giù discese,
ove solea spuntarsi ogni saetta.
[…]

También otros autores, como los renacentistas italianos Pietro Bembo o Giovanni della Casa, utilizan la imagen de los ojos de la dama como los causantes de sus heridas o de su captura: Son questi quei begli occhi, in cui mirando / senza difesa far perdei me stesso? […] (Bembo, Rime, XX, v. 1-2). Bembo se siente indefenso ante la mirada de su amada; […] ch'è soave il martir, utile il danno, / gli occhi fian sempre di languir contenti. / Lasso, ché di tal laccio Amor mi strinse […] (Della Casa, Rime Extravaganti, LXIX, v. 7-9). En este caso, el poeta languidece mientras que Amor lo tiene en su lazo que son los ojos de la dama. Esta red también puede identificarse con el cabello de la amada: […] un reth d’or me tendoit, […] si doux l’or de ses nouds […] et l’or crespe me lie. (Ronsard, soneto III, v. 6, 10 y 14). Esta imagen del cabello que envuelve y atrapa al poeta es muy recurrente también en Petrarca: Tra le chiome de l’òr nascose il laccio, / al qual mi strinse, Amore; […] non vo’ che da tal nodo Amor mi scioglia. (LIX, v. 4-5 y 17). Aún en el soneto III de Ronsard, puede apreciarse, claramente, la situación de indefensión que experimenta el poeta ante su dama: […] Qu’eussé-je faict? L’Archer estoit si doux, / Si doux son feu, si doux l’or de ses nouds, / Qu’en leurs filets encore je m’oublie. […]. En estos versos se hace patente su entrega total a la amada. Esta es una característica muy propia del sentimiento amoroso expresado por Petrarca: […] Trovommi Amor del tutto disarmato, / et aperta la via per gli occhi al core, / che di lagrime son fatti sucio et varco. […] (soneto III, v. 9-11). El mismo Ronsard repite este sentimiento en el soneto LIX, aunque esta vez de manera implícita ya que, ahora, el poeta se identifica con un corzo. Este no debería temer por su libertad, si no fuera por los cazadores que lo acechan: De rets ne d’arc sa liberté n’a crainte / Sinon alors que sa vie est attainte / D’un trait meurtrier empourpré de son sang. (v. 9-11). Hay que decir que en este soneto, Ronsard sigue, muy fielmente, el soneto de otro gran poeta del siglo xvi, Pietro Bembo (cfr. Rime, III). El soneto IV de Ronsard, repleto de referencias mitológicas tema muy habitual en los poetas renacentistas—, presenta ciertas características que nos remiten a la obra petrarquesca. Por ejemplo, llama a la amada ma guerriere ‘mi guerrera’ (v. 1), algo que ya aparecía en el soneto XXI de Petrarca: […] o mia dolce guerrera […] (v. 1). Otros autores —renacentistas italianos— que utilizan este término para referirse a su amada son, por ejemplo, Pietro Bembo: Bella guerriera mia, […] (Rime, XXIX, v. 1); o Luigi Tansillo: […] guerriera, a cui fan campo mille squadre […] (Poesie amorose per Laura, CI, v. 5). En este caso, es un canto a los celos (Gelosia) con los que se identifica a la dama. También es el caso de Giovanni della Casa con su soneto XXII: […] Ciò con tutto’l mio cor vo cercand’io / da lei, ch’è sovr’ogni altra armata e bella, / ma fin qui, lasso me, guerrera e cruda. […] (v. 9-11). Debe destacarse también el juego de palabras (v. 1) que hace con el nombre de su dama y el de la célebre profetisa troyana Casandra. Este tipo de juegos, aunque más elaborado, es típico también de la obra de Petrarca. El nombre de su amada, Laura, se esconde en l’aura ‘el viento’, lauro ‘laurel’ o l’auro ‘el oro’. En su soneto CXX, Ronsard nos describe una caza llevada a cabo por él. Puede observarse cómo el poeta va tras su amada en un viaje que, a la manera de Petrarca, podríamos definir como errático:

Ronsard CXX
Petrarca VI
Franc de raison, esclave de fureur,
Je vay chassant une fere sauvage,
Or’ sur un mont, or’ le long d’un rivage,
Or’ dans le bois de jeunesse et d’erreur.
[…]
(v. 1-4)
Sì travïato è ‘l folle mi’ desio
a seguitar costei che in fuga è volta,
et de’ lacci d’Amor leggiera et sciolta
vola dinanzi al lento correr mio,
[…]
(v. 1-4)

Otro paralelismo entre estos dos sonetos —relacionado también con esta senda errática que han tomado los dos— es el hecho de que ambos corren tras sus respectivas amadas, y sin embargo, cuanto más corren, más les cuesta alcanzarlas: […] Mais eux voyans, que plus elle est chassee, / Plus elle fuit d’une course eslancee, […] (Ronsard, v. 9-10). Así como:

[…]
che quanto richiamando più l’envio
per la secura strada, men m’ascolta:
né mi vale spronarlo, o dargli volta,
ch’Amor per sua natura il fa restio.
[…]
(Petrarca, v. 5-8)

En este caso, lo que ocurre es que el poeta es incapaz de guiar su deseo, su pasión, identificados con un caballo, lo que produce la imposibilidad de llegar a su amada. De cierta manera, podríamos decir que se traiciona a sí mismo, lo mismo que le pasa a Ronsard en el v. 11 de este mismo soneto CXX: […] Quittent leur proye : et retournent vers moy […] El autor francés se refiere aquí a sus perros en los que subyace su deseo y su pasión. Más ejemplos, en Petrarca, de cacerías impulsadas por el amor son las que aparecen en las canciones XXIII y L del Canzoniere:

XXIII, v. 147-160. L, v. 39-42.
[…]
I’ seguì’ tanto avanti il mio desire,
ch’un dì, cacciando, sì com’io solea,
mi mossi; e quella fera bella et cruda
in una fonte ignuda 150 si stava, quando’l sol più forte ardea.
Io, perché d’altra vista non m’appago,
stetti a mirarla, ond’ella ebbe vergogna;
et, per fame vendetta, o per celarse,
l’acqua nel viso co le man mi sparse. 155 Vero dirò (forse e’ parrà menzogna)
ch’i’ sentì’ trarmi de la propria imago,
et in un cervo solitario et vago
di selva ratto mi transformo;
et anchor de’ miei can’ fuggo lo stormo. 160
[…]
[…]
Ahí, crudo Amor, ma tu allor più m’informe
a seguir d’una fera che mi strugge
la voce e i passi et l’orme,
et lei non stringi che s’appiatta et fugge.
[…]

En el primer fragmento (XXIII), se dice que, concretamente, es el deseo quien empuja al enamorado a ir tras “la presa”. El término con que Petrarca denomina a su amada —fera (v. 149)—, en las dos canciones, es el mismo que emplea Ronsard en su soneto CXX (vid. supra). Debe destacarse también otro ejemplo de la indefensión que sufre ante su dama, representada aquí en la recreación del mito de Acteón, cazador que fue transformado en ciervo —hemos visto cómo Ronsard se identificaba con un corzo (vid. LIX)— por Diana, cuando este la descubre bañándose desnuda en un manantial. Una metáfora guerrera distinta a las que hemos visto hasta el momento es la que nos ofrece Ronsard en su soneto LVIII. En él se describe un asedio llevado a cabo por Amor, es decir por la amada, denominado, de nuevo, guerrier ‘guerrero’ (v. 7) que expugna “la fortaleza” y toma su corazón gracias a la traición de los pensamientos del poeta (v. 13-14). Este es un motivo que ya advertíamos en otras composiciones (vid. supra). No obstante, en esta ocasión, la traición propicia el enamoramiento.

Conclusiones.
A modo de conclusión, cabe decir que la obra de Ronsard pone de manifiesto, claramente, sus precedentes petrarquescos y cómo estos representan una importante fuente de inspiración para las composiciones del autor francés. Sin embargo, no debe desdeñarse la aportación de otros autores italianos posteriores a Petrarca. Más arriba, se han destacado ya la gran cantidad de paralelismos —motivos, imágenes— que pueden encontrarse entre la poesía de Ronsard y la de sus contemporáneos. Valdría la pena volver a mencionar el soneto LIX de Ronsard ya que si lo comparamos con el soneto III del italiano Pietro Bembo, advertiremos un número tan elevado de analogías que dudaremos de si se trata de una traducción. Por último, hay que resaltar la que, quizás, es la diferencia más notable entre Petrarca y Ronsard. En definitiva, se trata de las referencias mitológicas que son mucho más abundantes en el poeta renacentista que en su predecesor.





Obras consultadas.

PETRARCA, Francesco, Canzoniere (ed. de Armando Curcio, intr. y notas de Alberto Chiari), Roma, Oscar Mondadori, 1994 (5.ª reimpr.) [1985].

——, Cancionero (trad. de Enrique Garcés, intr. y notas de Antonio Prieto), Barcelona, Planeta, 19862 [1985].

DE RONSARD, Pierre, Œuvres complètes (ed., pres. y notas de Jean Céard, Daniel Ménager y Michel Simonin), Paris, Gallimard, 1993 [2 vol.]. (Bibliothèque de la Pléiade).

Recursos en línea.
Biblioteca italiana. http://www.bibliotecaitaliana.it/