El 'gos' en les llengües indoeuropees.

GOS

1. L’arrel protoindoeuropea *k'wō(n)- 'gos' ha proliferat arreu del domini i, a més a més, la seva història aniria més enllà de l’àmbit indoeuropeu ja que, probablement, estaria relacionada amb el protosinotibetà *d-kʷəj-n ‘gos’ (d’on el xinès quǎn o el tibetà khyi, tots dos amb el sentit de ‘gos’). Els descendents els trobem tant en l’extrem més oriental, en bengalí o en hindi, com en l’extrem més occidental amb els representants celtes i romànics. A més a més, val a dir que el sentit original s’ha mantingut en totes elles, si bé en alguns casos ha passat a designar un tipus concret de gos, en d’altres s’ha conservat en el femení i en uns altres perviu al costat de formes d’origen onomatopeic. Si fem un repàs d’est a oest, resgistrem les formes següents:

2. En la familia indoirànica distingim el sànscrit śván com a representant d’una llengua clàssica; el bengalí śba que coexisteix amb la forma més expressiva kukura, mot que existeix també en nepalès; l’hindi i l’urdú śvān (al costat d’aquest hi hauria la veu onomatopeica kutta); el paixtu spay; el persa sag i el kurd se(g). Tots aquests provenen d’un protoindoirànic *ĉwā. El rus hereta també una forma d’origen indoirànic, собака, que conviu amb una altra més general dins les llengües eslaves (vid. §4).

3. En grec comptem amb el mot κύων (kúōn); en albanès trobem la forma qen, manlleu del llatí canis; en armeni hi ha la forma šun; en tocari A i B destaquem el terme ku i en hitita kuwaš (kuwanan en acusatiu).

4. Dins de les llengües eslaves, aquesta arrel indoeuropea sobreviu en el mot que designa la femella, a saber, сука (súka) en rus i ucraïnès i suka en polonès, txec, eslovac i serbocroat. Tots ells procedeixen d’una antiga veu *sǫka que hauria estat manllevada per l’hongarès amb la forma szuka. El terme kutya, que designa el mascle en aquesta darrera llengua, també és d’origen eslau. La forma que impera arreu dels territoris de parla eslava és *pь̃sъ. D’ella en són hereus el rus i el bielorús пёс; l’ucraïnès, el búlgar i el macedoni пес; el serbocroat pas; l’eslovè, el txec i l’eslovac pes; el polonès pies; el sòrab pjas, pos o psyk. L’origen darrer d’aquest terme és incert, tanmateix hom ha proposat tres teories. La primera el connectaria amb l’arrel protoindoeuropea *peyḱ- ‘pintar, marcar’, el que implicaria el canvi semàntic de ‘tacat’ a ‘gos’. La segona teoria ens porta a l’arrel *speḱ- ‘mirar, observar’. Finalment, la tercera relaciona el nom d’aquest animal amb la principal activitat que realitzava, a saber, la custòdia dels ramats, ja que aquesta aproparia el mot eslau al sànscrit páśu ‘bestiar’.

5. En el cas de les llengües bàltiques, hem de destacar la preeminència de l’arrel protoindoeuropea. Així doncs tenim el lituà šuo, el letó suns i el prussià sunnis que provindrien tots del protobaltoelau *śwō, *śun-.

6. En germànic impera la forma comuna a l’àmbit indoeuropeu, ja que les úniques llengües que se n’allunyen són l’anglès i l’escocès amb les formes onomatopeiques dog i dug. Fem-ne un recorregut: l’alemany Hund; el neerlandès hond; el frisó hûn;  el suec, el danès i el noruec hund; l’islandès i el feroès hundur; el gòtic hunds. Finalment, l’anglès hound i l’escocès hoond designarien un tipus específic de gos, concretament, el gos de caça. Totes aquestes formes provenen del protogermànic *hundaz.

7. Tan bon punt arribem a les llengües romàniques, ens adonem que la successió de cognats de la majoria de formes que hem repassat fins ara és contínua. En romanès trobem la veu câine, en istroromanès căre, en meglenoromanès cǫini, en friülà cjan, en romanx chan / chaun / tgan, en italià cane, en sicilià cani, en occità, en castellà, en asturià i en gallec can, en català ca, en francès chien i en portuguès cão. Totes aquestes provenen del llatí canis (canem en acusatiu) que, al seu torn, procedeix del protoitàlic *kō (*kwanem en acusatiu). A més a més, val a dir que l’asturià, el castellà i el català presenten formes més comunes entre els parlants, perru, perro i gos respectivament.

8. L’última branca que presentarem és la de les llengües celtes. En aquest cas, val a dir que l’arrel indoeuropea és viva principalment en el gal·lès ci, en el bretó i el còrnic ki, hereus del protobritònic *ki. Mentre que en les llengües gaèliques, tot i que existeixen formes com cú (irlandès), coo (manx) o cù (escocès), aquestes conviuen amb altres de més comunes com madra (irlandès), l’origen de la qual és incert. Val a dir que l’irlandès compta també amb el terme gadhar, nom que deriva de l’antic nòrdic gagarr ‘gos’.