COLÓN,
Germà (1993): El lèxic català dins la Romània. València:
Universitat de València, [trad. de l’original castellà El
léxico catalán en la Romania (Madrid: 1976)], 261 p.
(Col·lecció Biblioteca lingüística catalana, 12).
L’autor
fou catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Basilea i
el seu camp d’estudi se centra en l’etimologia i la lexicografia
romàniques, així com en l’edició de textos antics (Furs de
València, editat en volums i publicat a partir de 1970, al
costat d’Arcadi Garcia). Entre d’altres obres seves, cal
destacar: Acerca de los préstamos catalanes y occitanos del
español (1969), El español y el catalán, juntos y en
contraste (1989) o més recentment, Estudis de filologia
catalana i románica (1997), així com també la seva
col·laboració en la redacció de la colossal obra del Französisches
Etymologisches Wörterbuch (FEW, 1928-2003), a
càrrec del seu mestre Walther von Wartburg
El
present llibre és una versió catalana de la primera part d’una
obra anterior, del mateix autor, escrita en castellà i intitulada El
léxico catalán en la Romania. (1)
Al llarg dels divuit capítols en que està dividida l’obra,
l’autor ens ofereix una aproximació al lèxic català des d’un
punt de vista diacrònic i sincrònic. Abans de tot, però, el
professor Colón fa una petita introducció (p. 13-20) on, a més de
resumir breument el contingut de l’obra, exposa els objectius que
pretén assolir amb aquest treball.
Des del capítol 1 (El ressò d’una polèmica) i fins al
capítol 11 (Contrast amb l’occità), o dit d’una altra
manera, entre les pàgines 21 i 125, s’intenta emmarcar la llengua
catalana en el seu context romànic més immediat, és a dir, d’una
banda amb l’occità i el francès i d’una altra banda amb les
llengües iberoromàniques (espanyol i portuguès). (2)
Dins d’aquests, en dedica, encara que d’una manera implícita,
cinc a parlar de la polèmica entorn a l’agrupació del català amb
les llengües d’Hispània o amb les de les Gàl·lies. El ja
esmentat capítol 1. El ressò d’una polèmica (p. 21-25),
és el punt de partida de tot el que vindrà a continuació, és on
es presenta el citat problema; concretament se’n parla al paràgraf
1.2.1. (p. 22-23). El capítol 2. Varietat lèxica (p. 27-34),
també presentaria un to introductori on, tot basant-se en un treball
anterior, Problèmes de géographie linguistique romane (Jud,
1925-1926), l’autor ressegueix els resultats catalans per als
conceptes ‘despertar’ i ‘apagar’. Segons Colón, i coincidint
amb l’obra anterior, el català hauria d’arrenglerar-se amb
l’espanyol i el portuguès pel que fa a aquests dos conceptes.
Tanmateix, després d’haver llegit el capítol sencer, constatem
que l’inconvenient de l’estudi de Jud és el fet d’obviar
solucions catalanes que aproparien aquesta llengua a d’altres
varietats romàniques, sobretot les gal·loromàniques: esvetllar
per ‘despertar’ (3)
o estènyer, forma documentada des del segle XIV, i tudar,
que s’empra encara avui en dia al Rosselló, totes dues amb el
sentit de ‘apagar’. (4)
També s’han de tenir en compte les solucions particulars del
català, com és el cas de deixondar (i la seva variant en
-ir), a l’explicació del qual, l’autor dedica la part
central del capítol (p. 29-32). En els capítols 3. Un assaig a
quatre columnes i 4. Un camp semàntic (p. 35-45 i p.
47-53 respectivament), ens trobem davant un ventall més ample de
mots; en el primer cas, són conceptes que pertanyen al lèxic bàsic,
com ara ‘matí’, ‘llit’, ‘ocell’ o ‘parlar’; i en el
segon cas, observem l’estudi detallat de disset paraules d’un
mateix camp semàntic, el dels noms de parentiu. Després de llegir
tots dos capítols, hom arriba a la conclusió que el català guarda,
sempre des del punt de vista lexical, una major afinitat amb el grup
de llengües gal·loromàniques que no pas amb la resta de llengües
d’Hispània. Això ho trobem concretament a les p. 44-45, § 3.3.,
amb el balanç que es fa al final del paràgraf entre les solucions
que cauen sota l’òrbita gal·loromànica, un 78%, les que cauen
sota l’òrbita iberoromànica, un 37,5%, i les autònomes; i a la
p. 53, § 4.2.1., on, en paraules del mateix autor: “Pel seu lèxic,
el català coincideix la majoria de les vegades amb les solucions de
les Gàl·lies, i no tant amb les d’Hispània”. Ja en el capítol
5. El lèxic català entre les àrees centrals (p. 55- 64),
hom ens planteja un altre dilema, i és el fet de si el català es
diferència de l’espanyol o si és aquest últim el que se separa
de la resta de parlars romànics, tant pels seus arcaismes (p. 55, §
5.1.1.), com per les seves innovacions (p. 56-59, § 5.1.2.), o per
l’adopció de barbarismes (o l’absència dels mateixos),
germànics i àrabs, en les pàgines següents (des de la p. 59 fins
a la p. 63). Al llarg del capítol 6. Anàlisi contrastada d’un
text (p. 65-73), i del capítol 7. L’aragonès i el català
(p. 75-83), el professor Colón analitza el lèxic català en
l’estadi antic i el compara amb els seus contemporanis espanyol i
aragonès, (5)
a partir d’un text, en el cas de l’espanyol, (6)
i cercant diverses paraules, en el cas de l’aragonès. (7)
En el primer dels dos, hem d’esmentar encara la conclusió pel que
fa a l’afinitat catalana amb els veïns del nord, i les
discrepàncies d’aquesta amb els de l’oest (p. 72-73). En el
segon, trobem dues parts diferenciades: la primera, entre les p. 75 i
77, on advertim una gran proximitat entre els resultats aragonesos i
castellans, i la segona, entre les p. 77 i 79, on podem observar les
similituds que hi ha, o hi havia, (8)
entre l’aragonès i el català. És interessant destacar el que es
diu en el capítol 8. “Hispanització” i cronologia (p.
85-94), sobretot en la part central del primer paràgraf (p. 85), on
es parla de la successiva “hispanització” del català al llarg
dels segles, i es planteja que aquest seria gal·loromànic a l’edat
mitjana i més endavant s’hauria anat apropant a les llengües
iberoromàniques. No obstant això, la qüestió no és tan simple,
fet que constatem amb els arguments que ens dóna l’autor en el §
8.2., p. 87-88. Al capítol 9. Afinitat amb la Gal·loromània
(p. 95-99), trobem més arguments que reafirmen la proximitat del
català amb l’occità i el francès, i la certa diferenciació
d’aquest amb les altres parles romàniques. En el capítol 10.
L’occità i el català (p. 101-117), s’estreny més el
cercle i veiem com les solucions catalanes són molt properes al
gal·loromànic, però sobretot a l’occità i concretament a la
varietat llenguadociana. Això es posa en pràctica en un exercici
que ens recorda al que es duu a terme en el capítol 6 (vegeu supra),
ja que es presenta un text occità del 1288, (9)
i la seva traducció catalana antiga. Com a contrapunt a aquest, cal
remarcar el capítol següent, l’11. Contrast amb l’occità
(p. 119-125), en què se’ns donen diversos exemples, tant antics
com moderns, de les diferències que hi ha entre tots dos idiomes.(10)
Després de cloure aquest primer bloc, consagrat a establir
semblances i discrepàncies entre el català i els seus veïns, es
passa a parlar del seu lèxic pròpiament dit, sense més
paral·lelismes, tot començant pel capítol 12. Individualitat
del lèxic català (p. 127-132), on, com el seu nom indica,
s’estudien quines són les solucions lèxiques preses pel català i
que no estan compartides pels demés romanços. Al capítol 13.
Repartició geogràfica (p. 133-142), s’analitza el
vocabulari català des d’un punt de vista diatòpic, tot posant
èmfasi en la dificultat de traçar fronteres lèxiques en els segles
medievals.(11)
Els dos capítols següents, capítol 14. Aportació forastera
(p. 143-166) i capítol 15. Catalanismes (p. 167-170), es
complementen molt bé car en el primer, s’expliquen els manlleus i
influències d’altres llengües envers el català; (12)
i en el segon, observem, en un únic paràgraf, quina ha sigut la
difusió del lèxic català, sobretot en el que respecta al castellà.
Arribats al capítol 16. Persistència d’ètims “hispànics”
(p. 171-175), l’autor ens presenta una situació un xic diferent
del català. Donat que, tot i l’argumentació en capítols
anteriors de l’afinitat del català amb els “germans”
gal·loromànics, trobem, en d’altres temps (del § 16.2. al §
16.3.) i avui en dia (del § 16.4. al § 16.5.), exemples que denoten
una certa hispanitat en aquesta llengua. Els darrers capítols, 17.
Tasca a realitzar (p. 177-187) i 18. Observacions finals
(p. 189-190), representen una conclusió a tot el que s’ha tractat
prèviament.
La
millor manera de cloure aquesta ressenya, seria analitzant primer
l’estructura de l’obra i tot seguit la seva utilitat. Pel que fa
al primera qüestió, hem de dir que els capítols estan perfectament
delimitats, amb una llargària molt semblant, i dividits, tots ells,
en diversos punts o paràgrafs que permeten una lectura amena i una
consulta ràpida d’allò que hom vol cercar, fet que es complementa
amb l’índex de mots i de matèries que es troba al final (p.
215-261). Quant al segona qüestió, val a dir que indiscutiblement
el present treball és, i aquest és també un dels propòsits del
seu autor, (13)
un punt de partida per a obres posteriors, ja que compta amb
nombroses reflexions i un cabal d’informació molt considerable que
ajudarien a dur a terme aquests estudis.
(1) Publicada l’any 1976 per l’editorial Gredos, dins la col·lecció
Románica Hispánica.
(2) També, i com veurem més endavant, es tracen les semblances i les
divergències existents entre el català i l’aragonès.
(3) Cf. el francès éveiller.
(4) Cf. el francès éteindre o l’occità atudar.
(5) En el capítol dedicat al contrast del català amb l’aragonès,
trobo a faltar testimonis moderns d’aquesta llengua, encara que
l’autor ho justifica al començament amb les paraules següents:
“[…] Allò que denominem aragonès amb prou feines existeix; o
bé caldria enfrontar els parlars en descomposició d’allunyades
valls pirinenques amb la llengua literària catalana. […]” (p.
75). És la seva visió, i no ens deturarem aquí a analitzar-la.
(6) El Tirant lo Blanch, València 1490, i una traducció
castellana de 1511 feta a Valladolid.
(7) Concretament pren les paraules recollides en el § 3.1.
(8) Donat que es pren en consideració, només, la variant medieval de
l’aragonès.
(9) Un fragment del Breviari d’amor de Matfré Ermengau.
(10) M’agradaria reproduir l’aclariment que fa l’autor a la p. 119:
“[…] Si he posat en relleu les afinitats occitanes del lèxic
català, no per això deixe de reconèixer que el català és una
llengua romànica en tot independent i senyora de les seues
solucions lèxiques, morfològiques, etc. […]”. Crec que es
podria estendre a les altres varietats romàniques, ja que cadascuna
presenta peculiaritats que l’apropen, i l’aparten, en més o
menys mesura de les demés.
(11) Tanmateix, hi ha un incís on es parla de la situació actual (§
13.1., § 13.2., § 13.3. i § 13.4.3.).
(12) Tant pel que fa als cultismes greco-llatins (p. 143-147), com pel
que fa als préstecs d’altres llengües romàniques: occitanismes
(p. 147-149), francesismes (p. 149-152), italianismes (p. 153-157) i
finalment castellanismes (p. 157- 166).
(13) Manta vegada, recorda al lector el treball que encara s’ha de fer,
i la complexitat del mateix. Per exemple a la p. 14, § 0.1., o al
llarg del capítol 17 (vegeu supra).


