Ressenya del llibre "El lèxic català dins la Romània".

COLÓN, Germà (1993): El lèxic català dins la Romània. València: Universitat de València, [trad. de l’original castellà El léxico catalán en la Romania (Madrid: 1976)], 261 p. (Col·lecció Biblioteca lingüística catalana, 12).

L’autor fou catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Basilea i el seu camp d’estudi se centra en l’etimologia i la lexicografia romàniques, així com en l’edició de textos antics (Furs de València, editat en volums i publicat a partir de 1970, al costat d’Arcadi Garcia). Entre d’altres obres seves, cal destacar: Acerca de los préstamos catalanes y occitanos del español (1969), El español y el catalán, juntos y en contraste (1989) o més recentment, Estudis de filologia catalana i románica (1997), així com també la seva col·laboració en la redacció de la colossal obra del Französisches Etymologisches Wörterbuch (FEW, 1928-2003), a càrrec del seu mestre Walther von Wartburg

El present llibre és una versió catalana de la primera part d’una obra anterior, del mateix autor, escrita en castellà i intitulada El léxico catalán en la Romania. (1) Al llarg dels divuit capítols en que està dividida l’obra, l’autor ens ofereix una aproximació al lèxic català des d’un punt de vista diacrònic i sincrònic. Abans de tot, però, el professor Colón fa una petita introducció (p. 13-20) on, a més de resumir breument el contingut de l’obra, exposa els objectius que pretén assolir amb aquest treball.

Des del capítol 1 (El ressò d’una polèmica) i fins al capítol 11 (Contrast amb l’occità), o dit d’una altra manera, entre les pàgines 21 i 125, s’intenta emmarcar la llengua catalana en el seu context romànic més immediat, és a dir, d’una banda amb l’occità i el francès i d’una altra banda amb les llengües iberoromàniques (espanyol i portuguès). (2) Dins d’aquests, en dedica, encara que d’una manera implícita, cinc a parlar de la polèmica entorn a l’agrupació del català amb les llengües d’Hispània o amb les de les Gàl·lies. El ja esmentat capítol 1. El ressò d’una polèmica (p. 21-25), és el punt de partida de tot el que vindrà a continuació, és on es presenta el citat problema; concretament se’n parla al paràgraf 1.2.1. (p. 22-23). El capítol 2. Varietat lèxica (p. 27-34), també presentaria un to introductori on, tot basant-se en un treball anterior, Problèmes de géographie linguistique romane (Jud, 1925-1926), l’autor ressegueix els resultats catalans per als conceptes ‘despertar’ i ‘apagar’. Segons Colón, i coincidint amb l’obra anterior, el català hauria d’arrenglerar-se amb l’espanyol i el portuguès pel que fa a aquests dos conceptes. Tanmateix, després d’haver llegit el capítol sencer, constatem que l’inconvenient de l’estudi de Jud és el fet d’obviar solucions catalanes que aproparien aquesta llengua a d’altres varietats romàniques, sobretot les gal·loromàniques: esvetllar per ‘despertar’ (3) o estènyer, forma documentada des del segle XIV, i tudar, que s’empra encara avui en dia al Rosselló, totes dues amb el sentit de ‘apagar’. (4) També s’han de tenir en compte les solucions particulars del català, com és el cas de deixondar (i la seva variant en -ir), a l’explicació del qual, l’autor dedica la part central del capítol (p. 29-32). En els capítols 3. Un assaig a quatre columnes i 4. Un camp semàntic (p. 35-45 i p. 47-53 respectivament), ens trobem davant un ventall més ample de mots; en el primer cas, són conceptes que pertanyen al lèxic bàsic, com ara ‘matí’, ‘llit’, ‘ocell’ o ‘parlar’; i en el segon cas, observem l’estudi detallat de disset paraules d’un mateix camp semàntic, el dels noms de parentiu. Després de llegir tots dos capítols, hom arriba a la conclusió que el català guarda, sempre des del punt de vista lexical, una major afinitat amb el grup de llengües gal·loromàniques que no pas amb la resta de llengües d’Hispània. Això ho trobem concretament a les p. 44-45, § 3.3., amb el balanç que es fa al final del paràgraf entre les solucions que cauen sota l’òrbita gal·loromànica, un 78%, les que cauen sota l’òrbita iberoromànica, un 37,5%, i les autònomes; i a la p. 53, § 4.2.1., on, en paraules del mateix autor: “Pel seu lèxic, el català coincideix la majoria de les vegades amb les solucions de les Gàl·lies, i no tant amb les d’Hispània”. Ja en el capítol 5. El lèxic català entre les àrees centrals (p. 55- 64), hom ens planteja un altre dilema, i és el fet de si el català es diferència de l’espanyol o si és aquest últim el que se separa de la resta de parlars romànics, tant pels seus arcaismes (p. 55, § 5.1.1.), com per les seves innovacions (p. 56-59, § 5.1.2.), o per l’adopció de barbarismes (o l’absència dels mateixos), germànics i àrabs, en les pàgines següents (des de la p. 59 fins a la p. 63). Al llarg del capítol 6. Anàlisi contrastada d’un text (p. 65-73), i del capítol 7. L’aragonès i el català (p. 75-83), el professor Colón analitza el lèxic català en l’estadi antic i el compara amb els seus contemporanis espanyol i aragonès, (5) a partir d’un text, en el cas de l’espanyol, (6) i cercant diverses paraules, en el cas de l’aragonès. (7) En el primer dels dos, hem d’esmentar encara la conclusió pel que fa a l’afinitat catalana amb els veïns del nord, i les discrepàncies d’aquesta amb els de l’oest (p. 72-73). En el segon, trobem dues parts diferenciades: la primera, entre les p. 75 i 77, on advertim una gran proximitat entre els resultats aragonesos i castellans, i la segona, entre les p. 77 i 79, on podem observar les similituds que hi ha, o hi havia, (8) entre l’aragonès i el català. És interessant destacar el que es diu en el capítol 8. “Hispanització” i cronologia (p. 85-94), sobretot en la part central del primer paràgraf (p. 85), on es parla de la successiva “hispanització” del català al llarg dels segles, i es planteja que aquest seria gal·loromànic a l’edat mitjana i més endavant s’hauria anat apropant a les llengües iberoromàniques. No obstant això, la qüestió no és tan simple, fet que constatem amb els arguments que ens dóna l’autor en el § 8.2., p. 87-88. Al capítol 9. Afinitat amb la Gal·loromània (p. 95-99), trobem més arguments que reafirmen la proximitat del català amb l’occità i el francès, i la certa diferenciació d’aquest amb les altres parles romàniques. En el capítol 10. L’occità i el català (p. 101-117), s’estreny més el cercle i veiem com les solucions catalanes són molt properes al gal·loromànic, però sobretot a l’occità i concretament a la varietat llenguadociana. Això es posa en pràctica en un exercici que ens recorda al que es duu a terme en el capítol 6 (vegeu supra), ja que es presenta un text occità del 1288, (9) i la seva traducció catalana antiga. Com a contrapunt a aquest, cal remarcar el capítol següent, l’11. Contrast amb l’occità (p. 119-125), en què se’ns donen diversos exemples, tant antics com moderns, de les diferències que hi ha entre tots dos idiomes.(10) Després de cloure aquest primer bloc, consagrat a establir semblances i discrepàncies entre el català i els seus veïns, es passa a parlar del seu lèxic pròpiament dit, sense més paral·lelismes, tot començant pel capítol 12. Individualitat del lèxic català (p. 127-132), on, com el seu nom indica, s’estudien quines són les solucions lèxiques preses pel català i que no estan compartides pels demés romanços. Al capítol 13. Repartició geogràfica (p. 133-142), s’analitza el vocabulari català des d’un punt de vista diatòpic, tot posant èmfasi en la dificultat de traçar fronteres lèxiques en els segles medievals.(11) Els dos capítols següents, capítol 14. Aportació forastera (p. 143-166) i capítol 15. Catalanismes (p. 167-170), es complementen molt bé car en el primer, s’expliquen els manlleus i influències d’altres llengües envers el català; (12) i en el segon, observem, en un únic paràgraf, quina ha sigut la difusió del lèxic català, sobretot en el que respecta al castellà. Arribats al capítol 16. Persistència d’ètims “hispànics” (p. 171-175), l’autor ens presenta una situació un xic diferent del català. Donat que, tot i l’argumentació en capítols anteriors de l’afinitat del català amb els “germans” gal·loromànics, trobem, en d’altres temps (del § 16.2. al § 16.3.) i avui en dia (del § 16.4. al § 16.5.), exemples que denoten una certa hispanitat en aquesta llengua. Els darrers capítols, 17. Tasca a realitzar (p. 177-187) i 18. Observacions finals (p. 189-190), representen una conclusió a tot el que s’ha tractat prèviament.

La millor manera de cloure aquesta ressenya, seria analitzant primer l’estructura de l’obra i tot seguit la seva utilitat. Pel que fa al primera qüestió, hem de dir que els capítols estan perfectament delimitats, amb una llargària molt semblant, i dividits, tots ells, en diversos punts o paràgrafs que permeten una lectura amena i una consulta ràpida d’allò que hom vol cercar, fet que es complementa amb l’índex de mots i de matèries que es troba al final (p. 215-261). Quant al segona qüestió, val a dir que indiscutiblement el present treball és, i aquest és també un dels propòsits del seu autor, (13) un punt de partida per a obres posteriors, ja que compta amb nombroses reflexions i un cabal d’informació molt considerable que ajudarien a dur a terme aquests estudis.

(1) Publicada l’any 1976 per l’editorial Gredos, dins la col·lecció Románica Hispánica.

(2) També, i com veurem més endavant, es tracen les semblances i les divergències existents entre el català i l’aragonès.

(3) Cf. el francès éveiller.

(4) Cf. el francès éteindre o l’occità atudar.

(5) En el capítol dedicat al contrast del català amb l’aragonès, trobo a faltar testimonis moderns d’aquesta llengua, encara que l’autor ho justifica al començament amb les paraules següents: “[…] Allò que denominem aragonès amb prou feines existeix; o bé caldria enfrontar els parlars en descomposició d’allunyades valls pirinenques amb la llengua literària catalana. […]” (p. 75). És la seva visió, i no ens deturarem aquí a analitzar-la.

(6) El Tirant lo Blanch, València 1490, i una traducció castellana de 1511 feta a Valladolid.

(7) Concretament pren les paraules recollides en el § 3.1.

(8) Donat que es pren en consideració, només, la variant medieval de l’aragonès.

(9) Un fragment del Breviari d’amor de Matfré Ermengau.

(10) M’agradaria reproduir l’aclariment que fa l’autor a la p. 119: “[…] Si he posat en relleu les afinitats occitanes del lèxic català, no per això deixe de reconèixer que el català és una llengua romànica en tot independent i senyora de les seues solucions lèxiques, morfològiques, etc. […]”. Crec que es podria estendre a les altres varietats romàniques, ja que cadascuna presenta peculiaritats que l’apropen, i l’aparten, en més o menys mesura de les demés.

(11) Tanmateix, hi ha un incís on es parla de la situació actual (§ 13.1., § 13.2., § 13.3. i § 13.4.3.).

(12) Tant pel que fa als cultismes greco-llatins (p. 143-147), com pel que fa als préstecs d’altres llengües romàniques: occitanismes (p. 147-149), francesismes (p. 149-152), italianismes (p. 153-157) i finalment castellanismes (p. 157- 166).

(13) Manta vegada, recorda al lector el treball que encara s’ha de fer, i la complexitat del mateix. Per exemple a la p. 14, § 0.1., o al llarg del capítol 17 (vegeu supra).